La situació
Ningú no decideix tenir quatre botons diferents. Passa a poc a poc: algú en necessita un amb pressa, copia el que té més a mà i li canvia un detall. Al cap d’un temps hi ha quatre coses que es diuen «botó», un blau que no és el blau i pantalles noves que triguen dies perquè cal tornar a decidir el que ja estava decidit. Passa el mateix amb els calaixos d’una cuina o les carpetes d’una oficina – el desordre no es tria, s’acumula.
Què es va construir
Vam fer una biblioteca de components publicada com a paquet, que fan servir totes les aplicacions del repositori. El color, la tipografia i l’espaiat es declaren una sola vegada, i d’allà els agafa tota la resta. La documentació viu al costat del codi, per consultar-la abans d’escriure un component nou i no després.
Què en va sortir
Una pantalla nova es munta amb peces que ja existeixen i que ja són accessibles. La consistència deixa de dependre que algú se’n recordi. Crec que aquesta és la part que més se subestima: l’ordre que dura no és el que algú vigila, sinó el que ve posat des del principi.
En una pime sol passar el mateix amb les tarifes: diverses còpies del mateix Excel, cadascuna amb un preu diferent. Per això les ordenem a la diagnosi abans que la IA les llegeixi, i tot el que construïm queda documentat i és teu.
Treball acadèmic de màster, fet juntament amb Red Rivera, sobre les especificacions públiques d’un sistema de disseny d’OpenAI. El codi és públic. El codi és a GitHub (s’obre en una pestanya nova).